El fantasma del bel·licisme recorre Europa

El fantasma del bel·licisme recorre Europa. Els nostres dirigents, més partidaris del Si vis pacem, para bellum que del Si vis pacem, operare justitiam, propugnen a l’uníson l’increment de la despesa militar, presenten l’amenaça d’una invasió russa d’Europa com un fet real i adverteixen que cal preparar-se per a la guerra. Paral·lelament, els historiadors i els analistes que podrien discrepar d’aquesta percepció són silenciats als mitjans de comunicació, on preval un discurs únic.

Sabem el risc que això comporta. La història del segle XX demostra que, previ a l’esclat de la guerra hi ha un procés d’alienació encarrilat a fomentar la desconfiança, la por, la sensació d’estar amenaçats, en definitiva, l’odi contra el suposat enemic, una mobilització social que faci la guerra inevitable. Des de sempre, el camí cap a la guerra ha estat empedrat d’enceses declaracions en defensa de la pau. No podem oblidar que totes les guerres s’han fet per una causa justa; ni tampoc podem oblidar que totes han acabat de la mateixa manera, amb mort i destrucció.

L’art no pot romandre indiferent davant la follia que sembla haver-se emparat d’uns dirigents que s’omplen la boca parlant de pau però que aboquen el món a la guerra. L’art ha d’alçar-se per denunciar aquesta bogeria armamentista, i ho ha de fer amb els mitjans que li són propis.

L’artista es deu al seu art, però l’home –o la dona– que és l’artista no pot restar indiferent als patiments de la seva gent, del seu poble, de la seva terra. L’artista que crea en llibertat, sense altres subjeccions que les ineludibles, no pot estar-se de reivindicar la llibertat de tots, no es pot estar de compartir una lluita que és de tots. L'art ha de desvetllar emocions i ha de moure a la reflexió, perquè l’art és una més de les batalles que l’home lliura per la llibertat, per la independència .

I és així com l’artista oposa a la follia l’esperança, una esperança que no pot basar-se en la percepció de la realitat, sinó que ha de ser el resultat d’un entossudiment a creure en l’home, en la humanitat, malgrat que l’evidència li hauria de fer desconfiar-hi. L’esperança que reivindica l’artista amb la seva obra té a veure amb la confiança i amb el desig, és una creença íntima i irracional que ens fa perseverar, malgrat les dificultats i sofriments amb què ensopeguem, malgrat les evidències que observem en el món que ens envolta.

>Militar en l’esperança és actuar, deia el bisbe Casaldàliga. L’esperança ens fa creure que el món del futur serà millor que el que coneixem, però que si no fem tot el que estigui al nostre abast perquè les coses canviïn, si no actuem, aquesta serà una esperança vana. Quan militem en l’esperança com a artistes, hem de ser conscients de les nostres limitacions, cosa que no de fer que ens deixem de comprometre.

El fantasma del bel·licisme recorre Europa: Marc conceptual de l’obra

El fantasma del bel·licisme recorre Europa és una pintura acrílica sobre llenç, de 100x100, on predomina el blanc i el negre, que juga amb la idea de l’horitzó: hi ha dos espais ben diferenciats però alhora permeables l’un a l’altre, amb una transferència de colors que ens evoca la idea de comunicació, d’una unitat superior entre parts diferents. Hi ha un espai de llum versus un espai de foscor, un espai més eteri versus un espai que evoca la solidesa, la pesantor. L’horitzó, present a la majoria de les meves obres, és una línia que separa dues realitats i, alhora, un objectiu inabastable, que s’allunya a mesura que avancem, i és en aquest sentit que s’associa a la utopia –la utopia com un ideal que ha permès a la humanitat avançar, progressar materialment i espiritualment.

El fantasma del bel·licisme recorre Europa obeeix a la convicció que l'abstracció és un camí pel qual transitem –mai un punt d'arribada–, un procés de depuració en què anem prescindint de tot allò superflu i trobant les estratègies que ens permetin aprofundir en l’expressió del que és inefable. Un camí que ens porta a buscar la simplicitat, allò essencial, que podem recórrer en tots dos sentits.

A El fantasma del bel·licisme recorre Europa es reflecteix (aquesta és almenys la intenció) la perplexitat existencial de l’artista. Estic convençut que l’artista no es pot desentendre de les contradiccions del món en què viu i que la seva obra ha de transmetre el seu compromís cívic, que l'ànima de l'artista ha d’estar a cadascuna de les seves obres i que, si no hi és, no és art .

La llum, com element essencial de l’obra, vol ser aquest estímul que ens motiva, allò que ens fa abandonar el que som per anar a buscar el que podem ser. És la llum que es posa sobre les persones i els objectes allò que ens revela la seva existència, allò que ens dona a conèixer allò que ens envolta, allò que ens dona a conèixer on som i amb qui som. És la llum allò que ens fa reconèixer-nos: som fills de la llum i la foscor, del coneixement i de la ignorància.

La llum evoca la claredat. La claredat d'un moment del dia en un espai concret, un aquí i ara, però també és la llum del coneixement, la que ens permet descobrir la naturalesa del món on vivim i, si estem de sort, quin és el paper que hi juguem. És la llum que anhelaven els gnòstics, la llum dels il·lustrats, la llum que il·lumina l'ànima.

La pintura abstracta no té la necessitat de representar una realitat concreta, cosa que no hem d’entendre com que se n’hagi desentès. Pintar és pensar amb els dits. Les obres que surten del taller del pintor són una reflexió sobre la realitat que l’envolta, sobre el moment històric en què està immers. Entenc que la pintura abstracta va a la recerca d’allò que és essencial, d’allò que queda quan ens hem desprès de tot el que era accessori. Allò que intuïm en una pintura està tant en la pintura com en el nostre esperit. L’abstracció és un camí que es pot recórrer en els dos sentits, és una expressió que es nodreix alhora de la realitat i de la idea, del sentiment i del concepte.

El fantasma del bel·licisme recorre Europa és una pintura abstracta permeable a la interpretació. El que l’espectador hi pugui veure no hi és, però és evident que hi la pretensió que hi vegi alguna cosa. La realitat que hi està suggerida no és forana, sinó que prové de l’experiència que comparteixen l’espectador i l’artista. L’artista apel·la a la memòria visual de l’espectador i cerca la complicitat en la construcció del sentit.

El fantasma del bel·licisme recorre Europa vol ser un crit silenciós, creat en soledat i des de la soledat, però amb la confiança que aquest crit sigui escoltat per algú. La creació és un acte solitari, que poua en el sentiment de solitud, i que va a la recerca de l’altre, dels altres. L’art, en aquest sentit, és allò que ens revela coses que desconeixíem de nosaltres mateixos. L’art ens ha de sacsejar l’ànima, l’ha de commoure fins a les arrels, perquè si no n’és capaç, esdevé simple virtuosisme.

Genesi de l’obra.

I si l’art fos l’últim recurs per trobar un sentit a la vida, tot i saber que no el té? I si l’art fos una lluita aferrissada contra l’escepticisme, contra la descreença, contra les tendències nihilistes? Morts tots els antics déus, ens cal creure en alguna cosa.

El fantasma del bel·licisme recorre Europa neix de la incertesa i del convenciment que la creació artística és un viatge, un trànsit. Partim d’una idea, d’una imatge que només existeix en la ment de l’artista i hi afegim una manera de fer –una tècnica– i uns materials –el llenç en blanc, els colors, els estris que utilitzem. El resultat final té a veure amb la idea inicial, indubtablement, però sobretot amb el procés d’elaboració, amb la interacció entre l’artista i els materials, amb tot el que ha anat passat mentre l’obra s’anava realitzant. El que fa d’un poema, d’un quadre, d’una música una obra d’art és el compromís amb la veritat, amb l’autenticitat, amb la singularitat. Una obra d’art és un conjur contra la mediocritat i contra la impostura.

La bellesa salvarà el món, que diu Dostoviesky, i aquesta és la idea que hauria d’inspirar l’artista, la idea que probablement està darrere de qualsevol obra artística. Aquest món necessita ser salvat: aquesta és la percepció que tenim; aquesta és la percepció que homes i dones han tingut al llarg de la història, en circumstàncies diferents, davant dels reptes més diversos. L’art ha de contribuir a aquesta salvació, però ha de fer més, ha de fer que valgui la pena salvar-lo.

Aquesta és la idea generatiu de El fantasma del bel·licisme recorre Europa i la idea que li ha de donar sentit: Que el món que fem entre tots, artistes i no artistes, valgui la pena ser salvat.